Una mica del camí
Presentar-me a través de la meva formació i experiència professional per explicar què m’ha portat fins on soc em fa l’efecte que queda mancat l'essencial. Per això, en aquest apartat faig un breu recorregut per la meva trajectòria formativa i laboral una mica més personal.
Atzar o destí. Vaig néixer a Rubí, Vallès Occidental, ara fa uns quants anys... Els pares, com tants d’altres, havien arribat en aquesta comarca ja feia un temps, molt joves. A saber per quin atzar van decidir iniciar una nova vida a Catalunya i no a qualsevol altre lloc! Però aquí van venir, s`hi van quedar, hi van pujar les filles i van veure-hi arribar els nets.
Vaig començar a anar a l’escola al voltant de la fi de la dictadura i la immersió lingüística encara trigaria uns anys en arribar al sistema educatiu. Durant la meva infantesa, doncs, el contacte amb el català va ser relatiu amb un sistema educatiu majoritàriament en castellà als anys que vaig fer l’EGB, i un entorn familiar i social també principalment castellanoparlant. Alguns veïns, alguna amiga a l’escola, l’assignatura de llengua catalana que vam començar a estudiar (per fi!) a 6è de l’educació bàsica, algun programa de televisió (desconnexions en català de TVE a Catalunya, TV3 encara no existia!). Començava a conèixer la llengua però de manera passiva, no la parlava.
Prenc consciència amb la llengua. Alguna cosa arrelava perquè amb 11 o 12 anys vaig tenir un pensament que, de fet, encara no sé ben bé d’on va venir ni com va sorgir: “Com és que soc catalana i no parlo català?” Amb la lògica innocent i no polititzada d’aquella edat em va semblar una contradicció. El castellà era la meva llengua familiar però el català era la llengua de Catalunya i, en conseqüència, també havia de ser la meva. Vaig prendre la determinació de començar a parlar-la i així ho vaig fer. Vaig fer el meu “No em canviïs la llengua” particular.
Els estudis. Van passar els anys, l’institut i la universitat on vaig estudiar Periodisme. El pas per la UAB no va ser massa fructífer, els estudis no em van fer el pes. Tot i així, vaig acabar la carrera mentre feia algunes feines d’això i d’allò i també un tastet en mitjans de comunicació locals.
Poc després de llicenciar-me vaig començar a treballar, una mica casualment, a l’àrea comercial d’una empresa de serveis i vaig desenvolupar tota la meva carrera professional ja en aquest àmbit. Vaig complementar la meva formació en una escola de negocis on vaig estudiar Direcció de vendes i gestió comercial.
La feina no m’apassionava però a vegades era interessant, havia assolit una posició que em permetia guanyar-me la vida i fer coses que m’agradaven. En vaig gaudir durant alguns anys. La feina, a banda de la meva independència econòmica, em va aportar altres coses. Hi vaig aprendre molt: relacionar-me amb gent molt diversa de l’empresa privada i l’administració pública, negociar, gestionar equips, coordinar projectes... habilitats que, en tant que persona essencialment tímida, m’han ajudat molt en el meu desenvolupament personal. També em van servir molt a l’hora de començar a fer classes.
D'aquella etapa també conservo alguns grans amics. Per tant, res és balder.
Temps de canvis. Tanmateix, alguna cosa no rutllava. Alguna cosa no havia rutllat mai. La feina cada cop m'interessava menys, els objectius de l’empresa no significaven res per a mi, moltes tasques em suposaven un esforç massa gran, una lluita contra mi mateixa. A més, als últims anys, l’ambient a l’empresa no era bo, tothom anava atabalat, empipat i amb molta agressivitat. Volia anar-me’n. També m’hi empenyien esdeveniments personals difícils. Prendre decisions dràstiques no és tan fàcil! Abans de fer el pas, vaig fer algunes recerques de formació. Aleshores per mi no era factible un postgrau o màster presencial i vaig decidir fer un curs d’iniciació per a professors d’ELE que l’Instituto Cervantes impartia en línia. Era compatible amb la feina i potser em seria útil si finalment feia un cop de cap i agafava la motxilla.
Tornar a començar. El 2015, aprofitant una conjuntura favorable, vaig deixar l’empresa on havia treballat durant més de tretze anys i immediatament vaig tenir una primera experiència com a professora de català voluntària al Casal del Infants. Va ser molt gratificant i vaig descobrir el plaer d’ensenyar la llengua amb un grup de nois nouvinguts. Poc després vaig començar a treballar com a professora d’ELE a Enforex, on continuo. També he col·laborat alguns períodes amb l’acadèmia Linguarama, especialitzada en formació d’idiomes a empresa, on he impartit classes de català i castellà. Entremig, d’octubre de 2016 a febrer de 2017, l’experiència de fer classes a l’Índia amb la Fundació Vicente Ferrer.
Alinear feina i motivació personal. Al llarg d’aquests quatre anys d’experiència com a professora de català i castellà com a llengua estrangera he consolidat el meu interès en l’ensenyament alhora que pogut constatar la condició de llengua minoritzada del català en molts àmbits. La presa de consciència, com a parlant i com a professional, de la necessitat d’esmerçar els esforços en la plena normalització de la nostra llengua en totes les esferes i usos social em porta al Postgrau d’Ensenyament de Català per a Persones Adultes.
